Començo aquesta reflexió igual que la Sandra Bullock va començar un dels seus discursos en un acte d’homenatge a ella: “I Googled myself”. Si bé ella va trobar un munt de missatges negatius cap a ella, jo, afortunadament, em trobo en tres entrades que fan referència a la meva afiliació a pàgines tals com Behence o Pinterest i poca cosa més. En l’apartat d’imatges, n’hi ha una vintena, cap d’elles mostra cap foto meva. Esperable, ja que tinc la privacitat molt elevada pel que fa a la presència a les xarxes.

És clar que aquesta no és la tendència d’avui en dia. Hi ha un munt de plataformes a l’abast de tothom que permeten i encoratgen la participació activa al món virtual. A més, i fent referència al recurs web Comunicació a la Xarxa (Gil, 2020), aquestes plataformes permeten un canvi de paradigma en quan al típic esquema de la comunicació. Ara el receptor, es converteix també en emissor de forma instantània o asíncrona. Traduït en termes  empresarials, ara són els mateixos consumidors que esdevenen creadors de continguts consumibles per d’altres de forma massiva i global.

Moltes d’aquestes plataformes són una font d’informació i d’aprenentatge que jo mateixa utilitzo en el dia dia però d’una forma passiva. Aprofitant l’estudi del moviment maker, em considero una maker de forma parcial. De moment, no comparteixo el que vaig aprenent per mitjà de les xarxes i per tant la meva presència en elles és ínfima. Els blogs, els tutorials, fòrums i xarxes socials tant horitzontals com verticals, formen part de les meves referències actuals però el pas a oferir contingut, pràcticament encara no ha arribat. Tot i així, veig la part positiva i per tant en sóc consumidora. Ara bé, m’és inevitable veure-hi la part més fosca del que suposa tenir presència a les xarxes i per això en sóc reticent.

En el seu article Actitud digital: cinc elements clau per la participació en la societat digital (Romeu i VV.AA., 2016), s’hi afirma que 3.000 milions de persones utilitzen la xarxa diàriament i que tot allò que hi fem serveix d’aliment a l’anomenada big data. Al programa No pot ser!: Big data, big brother (Basté, 2019), analitzen què suposa per a les empreses tenir la informació de tot, i quan dic tot vull dir tot, allò que fem de manera digital. Marta Peirano, experta en privacitat digital, alerta de l’exposició, moltes vegades inconscient, dels usuaris a l’hora de fer servir plataformes gratuïtes i de les dades que estem cedint per haver acceptat i llegit (llegit!) les polítiques de privacitat d’aquestes plataformes. Em quedo per tant amb una de les frases del documental de Netflix El dilema de las redes (Orlowski, 2020), “si el producte és gratuït, aleshores tú ets el producte”.