La configuració de la privacitat és un element que com a usuaris de la xarxa tenim al nostre abast per tal de controlar fins on arriba el què nosaltres publiquem. Però, fins a quin punt som conscients del que podem arribar a controlar dels nostres perfils? En aquest cas, puc dir que he tingut la sort de sempre ser conscient d’aquest aspecte i he procurat mantenir tots els meus perfils el més privats possible, per tal de controlar qui pot i qui no pot veure la informació que jo vaig publicant. 

Malauradament, no tothom és conscient d’aquest fet i molta gent publica a la xarxa sense controlar la privacitat dels seus perfils i, en conseqüència, sense saber qui acabarà veient aquella informació. Informació que es pot publicar inofensivament, però sense tenir present que de vegades pot jugar en la nostra contra, per exemple en situacions laborals. 

La privacitat de cada perfil recau en l’elecció de cada usuari, però des del meu punt de vista, considero que també depèn del coneixement que es té sobre l’ús i gestió de les xarxes. Així doncs, penso que el fet d’estar infomats/des i ser coneixedors/es del funcionament de les xarxes socials així com qualsevol perfil d’internet, ens permet tenir més controlar sobre la gestió de la nostra informació. 

Per l’altra banda, també considero que el control absolut no existeix, ja que la realitat que vivim actualment ens condueix a una vida lligada a Internet i a utilitzar-lo per qualsevol cosa. Això fa que sovint hàgim d’acceptar condicions o les anomenades “cookies” per poder fer ús de certes pàgines, cedint informació privada sovint sense ser conscients d’aquest fet. 

Així doncs, des de la meva opinió, considero que com més coneixença es tingui de l’ús de les xarxes i Internet, més control es pot tenir sobre la gestió de la informació que es comparteix d’un mateix. Tot i això, resulta pràcticament impossible tenir el control absolut, ja que d’una forma o altra, actualment la nostra informació acaba registrada en bases de dades, del qual sovint no ens n’adonem o acabem perdent el rastre. 

Noemí Borda